Filtres del dimoni, aquí em teniu… #Instagram, I’m in!
Post-it #socialmedia #participacio #transformacio
[Flash 10 is required to watch video]
Goita, he fet un vídeo :)
Intèrpret: un cuc islandès
Música: Gili Garabdi
Càmera: harinezumi
Trencant el gel
Trenco el gel d’aquest període d’inactivitat saycheestica amb unes quantes excuses (les trobareu al final del post) i un enllaç al meu segon article a La cultura no val res.
Si encara no acabeu de trobar-li el què a Pinterest o encara no esteu introduïts al pinning, us pot resultar útil. Aquí deixo l’enllaç i quatre ratlles perquè aneu fent boca:
Està clar que les xarxes socials no són només una moda passatgera. Potser a la llarga ens cansem de Facebook o de Twitter, però aquesta nova manera de viure internet que ens permet crear i compartir contingut, valorar-lo, comentar-lo, establir noves relacions entre els usuaris i entre aquests i les marques, ha vingut per quedar-se. I la prova està en l’aparició de noves xarxes socials que comencen a explorar d’altres possibilitats més enllà de retrobar-se amb els amics de la universitat, dels likes, dels follows i dels retweets.
Pinterest n’és una i ha estat, en el meu cas, la gran troballa del 2011. Em vaig fer el compte el passat juliol arrel d’un curs de fotografia de viatge, en el que ens suggerien aquesta xarxa com a eina per a col·leccionar imatges de les nostres destinacions. Així que com a diligent alumna que sóc, vaig fer el meu registre i vaig intentar entendre de què anava la cosa.
Ja sé que no venia massa al cas, però aquest article s’havia d’amortitzar! :)
D’aquest període de silenci no sé si dir que tinc moltes excuses, molt poques o, simplement, que són coses que passen… El cas és que des que va començar l’any m’he tornat bastant loca pel tricot, els crafts i altres històries més aviat analògiques, així que he fet una mica de desintoxicació digital… I la veritat és que potser em convenia una mica aixecar el cap de la pantalla, per salut i per variar una mica. Si sou pantalla-addictes, us recomano moltíssim que torneu una temporada a les manualitats, a la cuina, als llibres en paper, als passejos i als vermuts. També us recomanaria anar a còrrer un parell de dies per setmana, però he de dir que amb la onada de fred siberià, encostipats i més excuses que em vaig inventant sobre la marxa, fa moltíssim que no corro.
D’aquí poquet començo nova etapa amb grans dosis de pantalla, em temo, així que intentaré posar el córrer a la meva llista de prioritats/obligacions. A grans mals, grans remeis! I pel que fa la nova etapa, tampoc us flipeu, que us coneixo! Ni fills, ni casaments, només un postgrau que feia temps que em rondava pel cap. Dic “només”, però no us creieu, per mi són emocions fortes!
Bé doncs, el gel ja està trencat i ara que ve la primavera, intentaré que no es torni a congelar l’activitat! :)
Un tema primaveral per acabar bé el post, txeic quin gran descobriment!
“La Cultura No Val Res” & me
La Cultura no val res si no és interessant, si no impacta, si no commou, si no emociona, si no remou consciències, si no és polèmica. Som un grup de persones a qui ens interessa la cultura, ens impacta, ens commou i ens emociona. No ens fa por que ens remoguin la consciència, que ens espantin i que ens angoixin. No fugim de la polèmica ni de la crítica. Estem compromesos amb la cultura de debò, la que es fa sense concessions i sense censures. Som fans de la cultura i per això hem creat La Cultura no val res ( www.laculturanovalres.com ), una web de recomanacions culturals amb una peculiaritat: totes són gratuïtes.
Molt contenta d’haver-me unit al “grupu”. Passin i vegin.
El plaer de fer coses analògiques :)
Si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora…
En els dies bons…
Suposo que sempre està bé reconèixer les pròpies limitacions… Els tres defectes que et demanen a les entrevistes de feina me’ls sé de memòria (els 3 reals i els 3 per quedar bé), i un d’ells és el pànic escènic. Enfrontar-me a un públic, companys, no és lo meu.
Aquest cap de setmana però, per circumstàncies alienes a la meva voluntat, he hagut de superar bloquejos i fer un treball mental intensiu per autoconvèncer-me (yes, eva, you can) de què mentre no hagués de cantar i ballar, parlar en públic està xupat. Després de molt insistir en què “jo no m’encarrego de formacions” i de “no compteu amb mi per fer presentacions”, durant la setmana passada vaig ensumar-me que no tindria més remei que començar-me a mentalitzar. Així que diumenge, després d’un cap de setmana amb assemblea, dues sessions de formació i una nit mogudeta, allà les tenia. 60 i pico persones, més de 120 orelles i 120 ulls toooots per mi… Un últim “yes, you can” i després d’això, la cosa va fluir durant 2 hores: presentació + dinàmica de brainstorming d’una tirada, en les quals no puc dir que m’ho passés malament ni que fes un ridícul espantós (bien!).
El mèrit no va ser tot meu, moltes persones em van ajudar pel camí i durant “el tràngol”. A totes elles els hi agraeixo moltíssim les seves idees, consells i whatsapps i, tot i que em vaig queixar molt, la seva insistència en què fes aquella sessió del dimoni a la passada Escola de Dirigents d’Esplac. Que la cosa anés bé, però, també va dependre en gran part a la gran qualitat de les persones que van estar participant de la sessió: un públic així ja el voldria qualsevol professor, actor, cantant, pare, mare o conductor d’autobusos. Participatives, creatives, implicades i amb una energia inesgotable: així són les persones per a les quals treballo i la raó de ser de la meva feina durant aquests últims cinc anys.
Pels tres paràgrafs que porto escrits, suposo que ja s’intueix el subidón que em va donar aquest diumenge. I m’agrada la idea de deixar per escrit que “Yes I can” perquè no se m’oblidi. Perquè el subidón costa de mantenir i és important de recordar que el món és pels valents i que com diuen els manels: en els dies bons, som invencibles.
NOTES PER SEGÜENTS OCASIONS AMB PÚBLIC:
- Pentinar-se abans de sortir
- Repetir outfit a lo Steve Jobs (va donar sort)
- No aixecar tant les celles
- Somriure (més encara)
- No mirar tant a l’infinit
- El cansament mata els nervis, així que, sortir fins les 3 el dia anterior.
(this is me, poseïda per Steve Jobs)
Yum, yummm…
Per mi, un dels plaers de viatjar són els esmorzars, els dinars, els sopars… i les demés menjades entre hores, doncs també. Jo que tinc la sort de ser “de vida”, que diu la Montse, i vaig tot l’any comptant les calories de les coses, em prenc les vacances com un oàsi dels remordiments i les dietes. Tampoc us creieu que m’atiborro com si no hi hagués demà, no és això, però sí que intento gaudir de la cuina d’allà on vaig i, de tant en tant, buscar un bon restaurant.
Aquestes fotos són del restaurant number one del rànquing gastronòmic islandés. Està prop de Höfn (si recordo bé) i la seva especialitat són els escamarlans. A mi em vam encantar però vaig arribar a sentir que els escamarlans de Vilanova tenen més gust, que el Meditarrani és més salat i les bèsties són més gustoses (ole la teoria, eh… hehehe…). En fi, si voleu comprovar-ho, jo us animo a fer una cata d’escamarlà vilanoví vs escamarlà Höfnià, a veure qui guanya.
